Sería bien extraño que después de 25 años de carrera The Queers fueran capaces de sorprender a alguien, lo que si hacen, tal vez ahora más que nunca, es un poco más feliz a la gente.
Me gustan las melodías fáciles, lo reconozco, no me interesa demasiado la música que requiera ser pensada o digerida, soy uno de esos conservadores que todavía piensan que la música se escucha con el cuerpo: ya sea bailando, cocinando, sonriendo o montando en bici. Para ejercitar la mente existen las palabras, y las canciones pueden contenerlas o no.
Pues eso, que los Queers son primavera, manga corta y cerveza fresca. En este sentido podríamos decir que no aportan nada nuevo a la inabarcable cantidad de discos PunkRock de corte Ramones, pero en el caso de este disco sería hecharlos directamente al saco sin prestar atención al detalle. Y el detalle, amigos míos, es que se han entregado de forma abierta a la sonoridad Pop, de hecho con tanta carrera a sus espaldas sería un poco tonto seguir sin atreverse a quitarle la distorsión a unas hermosas melodías que tantos grupos ensucian por miedo a parecer blandengues. La veterania es un grado, y les da la ligereza necesaria para hacer algunos de los temas más tranquilos y soleados de su carrera, llenos de shubidubap-dubap y shalalas. Con algunas lineas de bajo explicitamente surferas, y ese toque Jukebox 60’s que me trae a la cabeza la gordita bailona de Hairspray (la de Watters, evidentemente), llegan a versionar I Can’t Stay Mad At You, un tema que solia interpretar Skeeter Davis de puño y letra de Carol King. Además el álbum termina con una preciosidad semi-coral llamada Brian Wilson que bien podría tratarse de la canción escondida del histórico Pet Sounds.
Por lo demás buen PunkRock melódico, con colaboraciones de miembros de Even in Blackouts, a quienes con este disco se acercan bastante, o de los australianos Hard Ons. Incluso les ha compuesto un tema Helen Love, la reina del PopPunk de gominola, y dos el gran Ben Weasel, entre ellas Tangerine, que sin duda es el corte guitarrero más bonito del disco. Un Ben Weasel que, por cierto, acaba de autoeditarse un álbum con “his iron string band” que solo se puede adquirir a través de internet pero que recomiendo muchísimo.





Jueves, 27 de Marzo, 2008
4:13
Uri
Yo entiendo que haya gente que aún escuche a los Queers o Screeching Weasel (sobre gustos no hay nada escrito), lo que no entiendo es que ellos no se aburran de hacer siempre lo mismo después de 25 años. Los Ramones lo hicieron mucho más tiempo, pero tenían la excusa de que vivían de ello…
Jueves, 27 de Marzo, 2008
6:55
Carlos
¿Vols dir que no viuen d’aixó, en Weasel i el Raro?
Pensa que als EUA, qualsevol grupet de merda ven el que aquí a Espanya a cada estat… així que multiplica per cinquanta… una merdeta per cinquanta segur que ja és prou cagarro com per viure.
Aixó passa amb tot el que es converteix en mitjà per a la supervivència. Jo mateix m’he tirat deu anys currant, fent tonteries per diners. I es clar que es deuen avorrir, aquests en Weasel o el Jou Estrany, peró es convencen a ells mateixos que no.
Hi ha mil formes d’autojustificar-se. Ho sé per experiéncia.
Jueves, 27 de Marzo, 2008
7:46
Duran i Lleidas
Tens raó, Carlitos. Desgraciadament tots hem de fer coses que no ens agraden per sobreviure (o com deien els Pop Group “We are all prostitutes”), el que no soporto es quan algú compromet el seu art o ideals a l’hora de fer-ho. Vull dir que no es lo mateix que jo maqueti catàlegs per una multi de supermercats de merda per poder menjar que un grup de suecs amb slogans situacionistes rajin del lliure mercat mentre a les entrades dels seus concerts surt el logo de MTV. Per no parlar de la gent que fa anuncis…
Pero tot aixó no te res a veure amb els Queers, aquests son així de garrulus de naturalesa…
Jueves, 27 de Marzo, 2008
9:09
lalala
duran duran carapan. Ets un baratu, mtv mola, els suecs no, els belgues si tot i la seva avorrida vida sexual com deia el film
Jueves, 27 de Marzo, 2008
9:26
ramó
Uri, sí, hi ha gent que escolta els Queers, AÚN, però és que encara que creixem de gent de setze anys n’hi haurà sempre (i de nostàlgics també).
I crec que ells es deuen aborrir profundament, de fet a part del Joe Marica(la verdadera traducció de Queer, no?) la resta de membres entren i surten de la banda bastant ràpidament, però no tinc cap dubte que s’hi guanyen la vida.
De totes maneres veig que no t’has mirat gaire bé la ressenya, doncs deia, i repeteixo, que bona part d’aquest disc ni tan sols és punkpop, és directament pop. Això vol dir que una mica han canviat (em nego a dir evolucionat) a l’hora de fer cançons, poc, però més que els Ramones.
I Screeching Weasel són figues d’un altre paner.
Jueves, 27 de Marzo, 2008
9:41
Beni
que collons han de viure, Joe Queer es pescador! (en serio)
Jueves, 27 de Marzo, 2008
9:51
ramó
Mira doncs, si dius que és pescador i no músic professional ara m’agraden 10 vegades més els Queers.
Tot i que mai m’han entusiasmat, reconec que cada disc seu m’enganxa dues setmanes, llavors l’abandono, però ja és el que té la música de consum ràpid (diga-li POP).
Jueves, 27 de Marzo, 2008
10:14
Duran i Lleidas
Depèn del Pop… amb els Go-Betweens en tens per molt més de 2 setmanes. Diguem millor tonti-pop o algo aixó…
Jueves, 27 de Marzo, 2008
10:14
Duran i Lleidas
així…
Jueves, 27 de Marzo, 2008
11:11
ramó
…tontipop a les tres, adjudicat!
Martes, 8 de Abril, 2008
8:54
ROGER
el seu bateria en els seus tours recents es de manresa xD
son uns dinosaures, esta b que encara continuin editant material pero deveritat fa falta?