
Pues sí, se veía venir, pero ha muerto Lance Hahn, el icono punk y compositor/cantante de la prolífica banda de pop-punk político J Church. De hecho, en una entrevista para PunkPlanet de hace un par de años Lance Hahn ya contaba que la parca con su guadaña había estado muy cerca de llevárselo por complicaciones relacionadas con el hígado. No lo hizo, al final, y él retomó con todas sus fuerzas lo que mejor sabía hacer: componer canciones y sacar discos como si no hubiera un mañana. Y es que a veces no hay un mañana, ¿lo veis?, por eso hay gente que jamás nos haremos un plan de jubilación.
Hahn había estado comatoso desde el viernes 12 de octubre en que “colapsó” durante una diálisis, cosa que le afectó al cerebro y más detalles escabrosos que os voy a ahorrar.
La verdad es que no poseo toda la discografía de J Church (reto a algún valiente a que lo intente), tengo el elepé “Arbor vitae”, que me encanta, y un par o tres de singles, pero si algo hay cierto es que realmente destacaban entre el hatajo de grupos de punk melódico que surgieron en la misma época que ellos, por sus inteligentes, políticas y a la vez personales letras y sus melodías entre lo más clásico y lo original.
Sí, era pop-punk, pero no tan conscientemente estúpido como The Queers, por poner un ejemplo, porque hay muchas cosas a copiar de los Ramones, pero no hacía falta copiar también su estupidez. J Church siempre buscaron ese “algo más”, no se limitaron al one-two-three-four y por eso supongo que en un futuro se les recordara con cariño, algo que dudo pase con Joe Queer y sus compinches (¿Screeching Weasel?).
Lance era un punk atípico, muy diferente al típico punk WASP americano: era de origen asiático, fondón y calvete, pero con una capacidad de creación a prueba de bomba. Aparte de sus ¿miles? de discos y canciones, Lance encontraba tiempo para colaborar con MRR (Maximum Rockandroll) en unos extensos artículos sobre la “historia del punk rock”, llevar su discográfica Honey Bear Records y, en el momento de su muerte, se encontraba preparando un libro recopilatorio de escritos sobre bandas de anarco-punk llamado “Let the Tribe Increase”, que iba a ser editado por AK Press.
Creo que todos en Absolutzine coincidimos en expresar nuestras más sentidas condolencias a los amigos y familia de Lance Hahn, cantante y compositor de la banda de San Francisco J Church, cuyo nombre (y ahora es el momento de decirlo) NO tiene nada que ver con Julio Iglesias.





Miércoles, 24 de Octubre, 2007
12:46
Simply A.
La veritat es que es una pena que bona gent com en Lance mori i desgraciats com el Bush , Ansar i Rajoy continuin en aquest planeta foten al personal.
Jo abans del 2000 col.leccionaba els singles de J Church i en tinc uns 12 , aixi que imagineu els que hi hauran ara.
Tambe recordar que abans de J Church, en Lance tocaba la guitarra i cantava a CRINGER (a mi m’agraden mes que J Church) i que tenen uns quants 7″s molt recomanables!
R.I.P
Miércoles, 24 de Octubre, 2007
13:07
uri
Cringer em falti!
Viernes, 26 de Octubre, 2007
12:21
ramó
Uri, que el Queers són tan tontos com fàcils d’oblidar no t’ho discutiré, és evident, tot i així et poden alegrar un dissabte a la nit. Però els screeching weasel són una banda MOLT més respectable amb una discografía força interessant i unes quantes perles (de cançons).
De J Church no en diré res per ignorància, és el típic grup que m’ha passat per davant mil vegades sense que mai els arribés a escoltar (almenys conscientment). Però mai és tard, quin LP em recomaneu?
Sábado, 27 de Octubre, 2007
5:38
uri
Ja et dic que “Arbor Vitae” em porta uns records molt macos.
A Screeching Weasel sempre els hi he tingut molta mania, principalment pels articles absolutistes al MRR en el que ell feia i desfeia qui era punk-rocker i qui no ho era.
Segurament era ironía, pero mai vaig suportar el seu esiltan cínic i negatiu de veure les coses.
El seu grup sempre em van semblar limitadets la veritat. Pero he vist a la newsletter de El Molí que proximament hi tocarà un grup de la comarca de versions dels Weasel aquests, així que veig que deuen tenir els seus fans radicals. Que no es molestin aquests pel meu comentari, ho deia sense maldat.
Sábado, 27 de Octubre, 2007
7:01
ramon
Suposo que a vegades lo de tenir un anglès d’estar per casa té les seves avantatges, mai l’he llegit al maximum rock’n roll… de totes maneres el cinisme sempre m’ha semblat una virtut indispensable per la supervivència mental.
El grup aquest de versions que dius són en Jordi Garrotada del Moli i en toni dels yeye’s amb un parell de membres de Kissin’ Cousins, que per cert toquen avui amb els fantàstics The Briefs.
Lunes, 29 de Octubre, 2007
12:38
Simply A.
Jo de J Church recomano els dos primers, (que van abans d’Arbor Vitae) i tambe la primera recopilació que tenen dels primers singles que està molt rebé. Els trobaràs numerats per ordre d’aparició a www.j-church.com
Bon profit!!!!
Lunes, 29 de Octubre, 2007
15:38
Simply A.
De Cringer us recomano els singles “Rain”, “Karin” i “Time for a little something”, aquests dos ultims mes unes quantes cançons mes van ser recopilats pel segell angles Full Circle a 91, per editar LP “I take my desires for reality… because I believe in the reality of my desires”, i si aquest titol us ha semblat llarg, aqui us deixo amb el titol del seu altre disco: “Tikki tikki tembo no san rembo chari bari ruchi pip peri pembo”. A mi aquest ja no m’agrada tant, a mes tenem mes singles “Live in Europe”, “Zen flesh zen bones”, “Perversion is their destiniy” i un split amb el Hopeful Monsters i un altre amb Holly Rollers.
Be, ara nomes us queda anar al soulseek, emule, o si us ho podeu permetre a ebay!
Salut!!!!