A mí, com a tu, m’encaixa bastant més amb el Primavera o el FIB.

El famós “disciplinamiento” de Focault, amb tot, sembla que s’està substituint a les presons privades dels EEUU i GB. Com que ha desaparegut la intenció de “reinsertar”, s’estan suprimint els horaris i les activitats reglades. Vist així, pensen els empresaris empresonadors ¿Perqué invertir en logística?

Ara les presons són només un contenidor.

No sé si fan encara mes por d’aquesta manera.

Hi ha un article del més que respectable Miguel Morey on parla de manera potser massa esquemàtica(és per la vanguardia) del final de la societat disciplinaria i el pas a la societat de control.
Aquí en poso el link, val la pena:

http://investigadores.uncoma.edu.ar/cef/textos/Miguel_Morey_Sociedades_de_control.pdf

L’article inclou aquesta cita de Deleuze que trobo força esclaridora:
“…pero de hecho Foucault fue uno de los primeros en detectar que estamos saliendo de las sociedades de control, que ya no funcionan mediante el encierro sino mediante un control continuo y una comunicación instantánea. Burroughs fue el primero en analizarlas. Ciertamente, seguimos hablando de cárceles, escuelas y hospitales, pero se trata de instituciones en crisis. Y si están en crisis, las luchas relativas a ellas son ya luchas en la retaguardia. Lo que se está instaurando tentativamente es un nuevo tipo de sanción, de educación, de vigilancia.”

MARXISTA!

I això, amic meu, ja no està de moda.

Señor Miros:
Hi ha diferències, també hi ha similituds. Tampoc és el mateix treballar que gastar.
De totes maneres la voluntat d’afirmar-se és el que diferència els mecanismes de control actuals dels dels anys 30. Abans la maquinaria per controlar-te deia “no pots fer això, no pots fer allò…”. Ara et tracta d’una manera molt més subtil, et diu “si fas això seras tu mateix, si fas allò altre t’ho passaràs millor” i així, mentre cada individu considera estar afirmant la seva pròpia identitat, el que està és encaixant en un sistema de control.

Aquest és el pas que deia el Carlos d’una societat disciplinaria a una societat de control. Ara ens sotmetem a la maquinaria del poder convençuts de que actuem amb total llibertat, que ningú ens obliga a res, i realment és així. Però les nostres pròpies vides han estat modelades com un element essencial per mantenir i fomentar el poder.

Lalala, SÍ a tot. Ah! i al meu poble també en diem bars.

d

Si tan culpable le va a hacer sentir a usted ir a tal o a cual festival, pues no vaya señor, no vaya, pero deje de dar la vara. Y si tienen que darla, por favor, que no sea equiparando festivales musicales (les gusten o no) con cárceles o campos de concentración, porque la evidente falta de acierto ruboriza a cualquiera.